Casc Antic
Els carrers antics, els vells casalots, les pedres del passat i els racons obscurs i misteriosos dels centres històrics sempre són una lectura del passat de la comunitat social a la qual pertanyen. El Pont de Suert va veure el seu naixement durant l'alta Edat Mitjana, i amb el lent discórrer dels anys s'ha anat configurant la seva personalitat dins del context pirinenc. Així doncs, el viatge a través dels segles està assegurat en aquest breu recorregut.
L'itinerari comença a la plaça del Mercadal. Fou, fins a mitjan segle passat, la seu del mercat setmanal. L'espai és rectangular i va bastir-se en diferents fases, raó per la qual la plaça només té porxades en una banda, la més antiga. Podem descobrir, amagats en les façanes de les cases, elements decoratius provinents de l'antic monestir de Santa Maria de Lavaix, avui en ruïnes sota les aigües de l'embassament d'Escales. Són, per exemple, dos capitells amb decoració geomètrica i un fragment de fris d'escacat.
El segon espai del passeig ens duu a la plaça Major, una àgora quadrangular i petita que està presidida per la Casa de la Vila, anteriorment Ca del Notari, que pot datar-se en el segle XVIII. D'aquest edifici en destacarem la seva façana monumental de motllures de guix d'inspiració vegetal. Des d'aquest punt ens endinsarem pel carrer Major. Aquesta via, porxada en la seva totalitat, és un dels racons més singulars de la nostra vila. Les pedres austeres dels seus arcs ens conviden al recolliment tot contemplant les façanes dels edificis que el conformen.
Entre d'altres, destaquem les façanes de Ca de Jaumot. Aquest edifici barroc ens sorprèn perquè, a banda de la seva rica decoració, el concepte de simetria en la distribució dels diferents elements decoratius és del tot present en el disseny i l'arquitectura del palau. Just enfront d'aquesta casa hi ha Ca del Segretari, segurament del segle XIX, que comparteix amb la del Notari i la de Jaumot una factura acurada de decoració en guix en la seva façana. En arribar al final del carrer, abans de creuar l'arc de pedra que els corona, tenim a una banda el carrer Escú (derivació d'obscur). Si conduïm les nostres passes en la foscúria veurem com altre cop tornem a trobar-nos a la plaça Major, espai en el qual neixen i moren tots els carrers del barri històric.
De la plaça Major parteix un altre carrer força estret i costerut, el carrer d'Avall. És un carrer típic de muntanya on tenien la seu la majoria de les cases menestrals del poble. Per aquesta raó trobem porxades en els carrers i places, perquè d'aquesta manera les possibilitats comercials no es veien afectades els dies de mal temps. Una vegada recorregut el carrer d'Avall, tot passant per sota d'un petit arc de pedra, que fa de contrafort de dues cases, arribem a la riba del riu. Ufanós, esvelt i auster se'ns apareix el Palau Abacial, antiga residència dels abats del Monestir de Lavaix. És un esplèndid edifici d'estil gòtic civil, del segle XV, molt reformat en el temps. El Palau Abacial, amb la seva alta torre, que fa les funcions de campanar de l'església vella, és el símbol permanent de la història d'aquest poble.
A la seva vora hi ha l'església vella. El temple fou bastit en època romànica, però modificat en la seva totalitat durant el barroc. És de planta de creu llatina amb tres naus i creuer. Si continuem el camí arribarem fins al pont. A la banda esquerra, en el mur nord de l'església vella hi ha ara un espai que va ser ocupat per la caseta del ponter. Actualment, acull la col·lecció d'Art Sacre de la Ribagorça.
El pont que uneix les dues ribes del riu és modern, perquè l'antic se l'endugué una riuada l'any 1963. Adossat a un mur de l'església encara hi distingim un pilar de l'antic pont penjant.
L'excursió arriba a la seva fi. Si hem començat el recorregut en terres catalanes, un cop es creua el pont sobre la Noguera Ribagorçana ens apropem a terres aragoneses. El Pont de Suert és un lloc d'excepció, a cavall del pla i de la muntanya, del present i del passat.